LOQUILLO DEBUTA AL PALAU SANT JORDI

´Loquillo es va convertir en el seu propi somni. 40 anys després segueix sent-ho. No necessita ser un tipus normal. Està còmode sent una rock´n´roll star. Gairebé no té mèrit. Amb les vocacions ja se sap: o ets això o ets ningú.

José María Sanz no volia ser ningú. Se sabia diferent, tenia els ulls plens de trens que marxaven i anhelava ser una estrella del rock´n´roll: música, noies, fama i vici, en una Barcelona Ciutat que hauria de imaginar i inventar. Els seus amics i ell.

José María Sanz va entrar en un túnel i de la batecova va sortir Loquillo, llargarut tupè entre músics laietans i altres entitats seudohumanes, amb el dictador carn freda i vents de llibertat udolant consignes des d´un Londres en flames.

Quant va pujar a un escenari a la Sala Tabú a parlar fort sobre vells rockanrolles, Loquillo ja era una estrella. Les estrelles no són especialistes en res. Són estrelles i convoquen al seu voltant llum, forats negres i cançons des d´un porxo. Una estrella era Dean Martin i George Best, Marilyn Monroe o Elvis. Alguns feien bé algunes coses però el que millor feien eren ser estrelles, brillar fort i sortir abans que els altres dels edificis. Si et demorabas a la sortida et esbocinen els cocodrils, les cocteleries o els Kennedy.

Loquillo és l´única estrella del rock´n´roll d´aquest país. Porta quatre dècades sortejant bales de plata, estaques de fusta i medalles governamentals. Ha abusat de tot menys de la paciència dels seus seguidors. No hi ha artista rock a Espanya amb un cançoner tan brutal en encerts -Sabino, Igor, Gabriel, Mario- i dispers en dècades ja que s´actualitza com una puntual aplicació del teu mòbil -cinc, deu bones cançons en lustro- i en tot aquest temps ha tingut sempre un directe impressionant-catarsi, xuleria, orgull de classe, mitomania i diversió-. Això ha estat transcendental. Sense la carretera, Loquillo estaria posant benzina a l´Avinguda Roma però la seva mutació en bèstia de l´escenari i la seva capacitat de sumar talents i esforços va fer que l´estrella vagi de supernova.
40 anys ja, collons.

Escrivint aquesta nota penso que ens pot agradar Loquillo sense agradar Loquillo -en això consisteix també ser una estrella-. Ens agrada perquè és bàsic i directe i ens recorda que una part de nosaltres segueix sense estar en venda: què dins d´alguna de les seves cançons encara crida, s´accelera i recorda què importava llavors i també ara.

Ens agrada perquè un dels nostres ho va aconseguir. Perquè té unes cançons sensacionals i una banda que és una piconadora. ´

Carlos Zanón

Després d´aquest epígraf de Carlos Zanón, poc més cal afegir sobre la figura de Loquillo: referent musical i artista nacional amb una de les carreres més longeves i autèntiques del rock. Aquesta cursa es presentarà en directe en una cita molt especial al Palau Sant Jordi de Barcelona amb 40 anys de Rock and Roll Actitud el proper 14 de desembre. Cita obligada per als amants del rock que podran gaudir de Loquillo i la seva banda en un xou especial carregat de temes emblemàtics que ja formen part de la història del rock nacional.

Quatre dècades sobre l´escenari marcades per grans èxits que arriben a la categoria de clàssics. El seu més recent single, Rei Del Glam, és el tret de sortida a un any ple de celebracions.