DOBLE HOMENATGE A JOAN FUSTER AL PALAU ROBERT

La primera, Joan Fuster en el seu temps, proposa un recorregut per la seva trajectòria vital i professional, mentre que la segona, Joan Fuster – Josep Pla: una conversa infinita, il·lustra la intensa relació que l’autor de Nosaltres, els valencians, va mantenir amb l’escriptor empordanès Josep Pla.

Joan Fuster en el seu temps

L’exposició Joan Fuster en el seu temps és una  producció de Palau Robert amb la col·laboració de l’Institució de les Lletres Catalanes, el Centre del Carme Cultura Contemporània de València, l’Espai Joan Fuster i l’Ajuntament de Sueca. En són comissaris Francesc Pérez Moragón i Edelmir Galdón Casanoves.

La de Joan Fuster fou una trajectòria vital relativament breu, però plena d’una activitat intel·lectual incansable, que perviu a través de desenes de llibres, milers d’articles de premsa en nombrosos periòdics i una notable influència en la nostra societat, que s’ha projectat fins ara mateix.

Ell s’esforçà per modernitzar el País Valencià en tots els aspectes, d’unificar-lo enfront d’intents disgregadors, com ara les suposades regions Levante o Sureste, però també de vertebrar-lo internament a través d’una articulació comarcal, per damunt de la divisió en tres províncies implantada en el segle XIX per trossejar l'antic Regne de València creat per Jaume I en el XIII.

Alhora, cercà formes d’identificar el país amb la història pròpia, de reivindicar i aconseguir un ús social plenament normal de la llengua del territori, exclosa de tota mena d'àmbits. I igualment, de difondre entre la ciutadania la necessitat d’un sistema d’autogovern per mitjà de l’autonomia.

L’exposició Joan Fuster en el seu temps presenta la trajectòria vital de l’autor, des dels primers anys a Sueca, la seva consciència valenciana, les seves obres, les seves relacions amb bon nombre de personalitats de la seva època i els seus compromisos amb el país, la llibertat, la llengua i la cultura.

Nascut a Sueca (la Ribera Baixa) en una família tradicional i catòlica, carlista, Fuster sempre visqué allí. Des dels set anys, a la casa del carrer de Sant Josep, 10, oberta després a polítics, escriptors, artistes o persones interessades a parlar amb ell del diví i de l’humà.

El pensament i moltes actuacions de Fuster estan recorreguts per una consciència valenciana, i després catalana més àmplia, sempre desperta i activa, que es desplegà enmig d’una societat massa carregada amb residus provincians. Al País Valencià, llavors, la identitat col·lectiva es representava només a través de tòpics folklòrics.

Dos llibres de gran impacte exemplifiquen aquesta visió: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, publicats el 1962. El primer és un viatge pel territori, amb opinions voluntàriament provocatives. El segon constitueix un itinerari per la història valenciana, des de la conquesta de Jaume I fins a la Segona República (1936-1939). 

Durant més de trenta anys, diaris o revistes —primer de València, després de Barcelona i Madrid— publicaren articles seus. Milers. El periodisme, exercit com a crítica social i cultural, va ser un dels instruments amb què qüestionà aspectes de la realitat, a partir de lectures, reflexions i curiositats. Els articles de Fuster constitueixen una imatge del món, establerta com una relació entre l’autor i els milers de lectors que el seguien en grans periòdics del seu temps. Ell, a més, articulà en volums molts d’aquells textos per donar-los una altra dimensió.

Per les seves opinions i la seva altura intel·lectual, per la seva posició civil, fou de seguida una autoritat respectada i seguida pels qui estaven en contra del franquisme. Premis i homenatges rebuts per ell mentre visqué són testimoni inoblidable d'aquesta admiració popular.

La seva relació amb Barcelona i Catalunya, la vida a la Universitat i la literatura d’idees, expressió pròpia per a definir els textos d’assaig, completen l’exposició Joan Fuster en el seu temps.

Joan Fuster - Josep Pla: una conversa infinita

Joan Fuster – Josep Pla: una conversa infinita és una producció de la Fundació Josep Pla, comissariada per Antonio Martí Monterde, i dissenyada per Carles Fargas.

Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) i Joan Fuster són els dos prosistes més decisius de la literatura catalana del segle XX. Al marge de les diferències generacionals o ideològiques, la seva manera d’entendre la literatura i el país no només són complementàries, sinó que mostren unes grans afinitats: referents literaris compartits, preocupacions semblants, dedicació paral·lela al periodisme, editors en comú.

Memorialistes, dietaristes, assagistes, són autors d’una obra excepcional, autèntics monuments literaris. A partir d’una primera trobada el 1959, una tarda plujosa a Sueca, i havent-se llegit prèviament, els dos autors van mantenir una relació d’amistat que es va concretar en nombroses trobades posteriors –al voltant de l’Albufera valenciana, a Barcelona i a l’Empordà–, correspondència creuada i una confluència d’interessos que va permetre estrènyer els llaços entre el Principat i el País Valencià.

Escriure a mà, escriure a màquina

Josep Pla i Joan Fuster són autors de milers de les millors pàgines de la literatura catalana del segle XX. Cadascú a la seva manera, amb la seva prosa han donat a la literatura catalana un eix vertebrador. Tot i ser grans conversadors, sense la seva solitud voluntària, sense una certa grafomania i voracitat lectora, sense una forta voluntat de posar l’estil personal al servei del país, la cultura catalana no seria la mateixa. Tots dos tenen clar que escriure contra l’oblit i tenir consciència de país s’assemblen molt. Mentre que, per a Pla, l’Empordanet és «el meu país», Fuster entén l’Albufera com l’ànima d’aigua del País Valencià, i des dels seus espais íntims miren cap al conjunt dels Països Catalans. El resultat són dècades d’escriptura, gran part a periòdics i revistes, transformada en llibres i intervencions intel·lectuals que han travessat diverses generacions de lectors i han estat referents per a tots els escriptors posteriors. No obstant això, la seva personalitat íntima, encara avui, continua despertant la curiositat dels seus seguidors.

Mestres i idees, Idees mestres

L’estil inconfusible de Josep Pla i Joan Fuster està construït a partir de les seves lectures, i amb la dedicació al periodisme. Moltes d’aquestes lectures són compartides i van deixar una empremta profunda en tots dos. La més important, Michel de Montaigne, el fundador de l’assaig, gènere que tots dos conreen. L’escriptura del jo, la literatura d’idees, la recerca de la pròpia originalitat i la construcció de la subjectivitat en l’escriptura –van compartir capçaleres i editorials– són els eixos de la seva estètica, matisada per la dedicació al periodisme literari, descobert a través de la lectura d’Eugeni d’Ors.

Converses que duren anys

La complicitat literària entre Joan Fuster i Josep Pla es desplega en totes direccions dins dels seus múltiples interessos. La reflexió sobre l’escriptura, la lectura recíproca, la preocupació per país, entre altres temes, passen de la conversa a les cartes, de les cartes als articles i dels articles, i en molts casos, també als llibres. Des de les primeres lectures i la primera trobada, entre tots dos fan del seu diàleg un espai de diàleg intel·lectual importantíssim per a comprendre el paper de la seva relació en la cultura catalana del segle XX.

Posteritat de paper

L’aforisme fusterià «la meva posteritat serà de paper» s’escau com a conclusió, sobretot si tenim present la importància de l’obra dels dos escriptors en la literatura catalana posterior. Entrevistes, retrats i commemoracions convertides en autèntics esdeveniments de país denoten la seva influència. Malgrat les polèmiques, els detractors, els imitadors, el que queda són els milers de pàgines que van deixar-nos entre les mans, en periòdics i en llibres, com una conversa infinita.

Pla va morir el 1981, i Fuster li va dedicar immediatament una necrològica, testimoni de l’afecte que sentia per l’amic. Anys més tard, el 1992, l’obra i el personatge de Pla es convertirien en el tema central de l’última aparició pública de Fuster, en una conferència a Bellreguard. Aquestes són tan sols algunes de les baules de la cadena de l’amistat entre els dos personatges, una cadena que va travessar i va unir territoris, acostant-los i vigoritzant el coneixement mutu. Ferms defensors de la unitat cultural del domini lingüístic de parla catalana, amb els seus escrits i declaracions van contribuir a forjar una consciència comuna, i a posar en relleu els elements que la vertebraven.

Les dues exposicions són d’accés lliure i gratuït.