VIVES FIERRO. OLOR DE TREMENTINA

Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) ha convertit l’art en una part integral de la seva existència. Inicia la seva carrera a mitjan anys cinquanta, dedicant-se a la pintura i a l’art amb una profunda vocació; una carrera fructífera i plena de creativitat en un intens recorregut a la recerca d’un llenguatge propi, que, si bé encaixa en el figurativisme i en la tècnica impressionista, abraça també l’expressionisme.

Aquesta exposició fa una pinzellada per les seves exposicions, la seva Barcelona, les seves ciutats pintades, els retrats de persones, de personatges, de les nines…, tot desprenent aroma de trementina. La vida dedicada a la pintura i la perseverança per difondre la seva obra desenvolupant una vida social intensa li permet declarar que ha gaudit d’un mecenatge plural que ha estat fonamental per fer possible aquest llarg trajecte. Sempre de la mà de l’Emi, la seva companya, a qui hem d’agrair que hagi recopilat al llarg dels anys tota la seva carrera artística i la seva intensa vida social.

Barcelona

“He passejat intensament per Barcelona, la ciutat que més estimo. Vaig descobrir que la meva ciutat no era ni la Rambla, ni el barri Gòtic, ni el Port, ni el Tibidabo. La meva Barcelona és l’Eixample, el Modernisme, el Quadrat d’Or que ara s’ha fet famós. Quan vaig començar a pintar els carrers de Bailèn, Girona, Bruc, Mallorca, Provença…, tothom deia: on és aquesta porta tan fantàstica? I aquella tribuna amb vidres emplomada?”

“Mai no he deixat de pintar Barcelona, que és com una esposa. Les altres ciutats són com les amants, aventures passatgeres que a la fi et fan tornar cap a casa. La ciutat m’ofereix tanta quantitat de temes que la fan inesgotable.”

Ciutats

“És paradoxal que jo sigui un paisatgista urbà vivint al Penedès envoltat de vinyes. Jo m’alimento dels meus viatges per ciutats com ara Londres, París, Nova York, Ginebra, Istanbul, Beirut, Mèxic i tantes d’altres i, un cop a l’estudi, passo pel meu sedàs els dibuixos i les fotografies fins que hi trobo un sentit per passar-los a la tela o al paper.”

“Vaig deixar de pintar paisatges rurals perquè no hi havia gent. A la ciutat passa tot el contrari, m’interessa plasmar les escenes corals que hi succeeixen, que permeten captar l’energia que generen els ciutadans quan es desplacen, compren, tafanegen, s’observen, s’enfronten al trànsit, a la pluja, en definitiva, captar els moments en què interaccionen.”

Retrats

“He fet moltíssims retrats, més de 400 segur, en diferents tècniques: olis, carbonets, guaixos… El retrat és la part més desagraïda del meu ofici, perquè ningú no queda content del resultat. Si el rostre presenta un tret distintiu, un defecte físic, un gran nas, o unes grans orelles o una ganyota, jo ho subratllo, perquè aquell tret és el que dona caràcter al seu rostre i forma part de la seva personalitat.”

“Els apunts en moviment de les models m’han ajudat molt a l’hora d’incorporar personatges dins dels meus paisatges urbans.”

“Les nines victorianes, les meves amigues, em serveixen de refugi, sempre em motiva la seva companyia, em permeten gaudir d’una gran llibertat, respecto la seva cara de porcellana, la resta admet tota mena de fantasies”.

“Els ninhos, uns personatges que surten directament de l’estómac... No he fet res més que tornar als meus inicis, quan pintava els pallassos. No són ni d’aquí ni d’allà. Pura expressió plàstica, sense cap referència a races ni cultures.”

Pintar i Ser pintor

“Cadascú es troba bé dins d’un tipus de vida. Soc una persona que durant el dia estic a l’estudi i a les nits surto. No sé si això és fer vida social, la gent em coneix i em convida a llocs. És una roda en la qual et trobes.”

“Pinto perquè és la meva feina per guanyar-me la vida.”

“Escollir el camí senzill no és el meu tarannà; si no fos així, mai no hauria estat pintor. Dedicar tota una vida a la pintura ha estat la meva obsessió, i certament el resultat ha justificat aquesta decisió.”

“He treballat tota la meva vida com un foll.”

“No crec gens en la inspiració, tot és qüestió de posar-s’hi. Un cop escalfat el motor posant-hi trementina, el pinzell comença a caminar.”          

Vendre

“Un cop està acabada l’obra, cal vendre-la, i com més àmplies siguin les coneixences, més fàcil és aconseguir-ho.”

“He gaudit d’un mecenatge plural. No he tingut una, ni dues ni comptades persones que m’hagin donat la seguretat necessària per tirar endavant. Són molts els qui han contribuït: caps d’estat, el cobrador de la llum, l’arquitecte, el paleta, de l’hoteler al cambrer, constructors, immobiliaris, presidents de clubs, jugadors de tota mena, escriptors, periodistes, floristes, venedors de fruita o bolets… A tots ells, als milers de desconeguts que tenen una obra meva penjada a casa, el meu etern agraïment.”

“Em fa gràcia quan em pregunten si no em fa pena vendre un quadre. El que em fa pena és no vendre’l. La millor publicitat són els quadres penjats a casa de la gent.”

Emi

“Crear i al mateix temps comercialitzar l’obra és una doble feina que molt pocs són capaços de tirar endavant. Jo ho he intentat amb l’ajuda de l’Emi i, en certa part, ho hem aconseguit.”

“L’Emi i jo vam guanyar la grossa el dia que ens vam conèixer, tots dos coincidim en el fet que vam tenir tanta sort que ja no ens en cal més. Quan em pregunten què faria sense ella, la resposta sempre és la mateixa: no faria res, que és el que feia abans de conèixer-la.”

Traspassant la tela

“Als 14 anys vaig ingressar a la Llotja. El meu pare treballava en el sector de les arts gràfiques i coneixia el món dels dibuixants publicitaris, gent independent que es guanyava bé la vida. Per això no es va oposar que anés a la Llotja.”

“Estant al taller, vaig començar a fer cosetes publicitàries, i que podria dir que no he deixat de fer mai: cartes per a restaurants, etiquetes, cartells, múltiples encàrrecs que es poden relacionar amb el món de la publicitat.”

“La meva obra inclou altres mitjans d’expressió, més enllà de la tela i el paper, he fet grans murals, col·laboracions amb joiers com Tomàs Colomer, Rogelio Roca, els Tous. He escrit llibres, més ben dit dietaris, una forma d’explicar el que he fet al llarg de la meva vida, tant en la meva feina com en la meva vida social. Són una crònica.”

L’exposició Vives Fierro. Olor de trementina es podrà veure fins al 12 de novembre a la Sala 4. L’accés és lliure i gratuït.