AQUELLA ETERNA ADMIRACIÓ. CENTENARI VICTÒRIA DELS ÀNGELS I ALICIA DE LARROCHA

Narra la brillant trajectòria de dues artistes, músiques excelses, però és, també, un relat d’estimació i de respecte, el retrat d’una fructífera amistat al llarg d’un segle de vida ple de trobades i de projectes compartits. D’entrada, ens diu el comissari, “el més probable era que l’Alícia i la Victoria no s’haguessin arribat a conèixer mai. Van néixer totes dues a Barcelona, l’any 1923, en barris diferents, al sí de famílies de procedència diferent... però la música les va unir. La seva amistat es forja a principis dels anys 40, en plena postguerra, i durarà tota la vida”.

“Amb aquestes flors hi van la meva gran estima i aquella eterna admiració pel teu art i la teva força de voluntat”, escriu per part seva la Victoria a l’Alicia l’any 1989, en una nota que li envia junt amb un ram a un hotel de Nova York. La seva admiració és avui la nostra envers dues dones excepcionals que segueixen inspirant generacions de músics encara avui.

L’exposició, curulla d’objectes personals de les artistes, de materials mai exposats anteriorment i de sorpreses inèdites, proposa un recorregut de vida amb molts punts i espais en comú, des de la infància a Barcelona i la primera trobada fins l’actualitat.

Així, es fa repàs de l’origen comú, la Barcelona de 1923; es visiten espais de treball, com el camerino, la sala d’assaig o l’estudi de gravació; es viatja amb elles, i amb elles es comparteix els moments dolços i els més obscurs, els triomfs, la vida personal, el llegat.

Àmbit 1. Barcelona

Quan Victoria dels Àngels guanya un concurs de Ràdio Barcelona, obté tres premis: 1.000 pessetes, la possibilitat d’actuar en el paper protagonista en dues funcions de La bohème de Puccini al Teatre Victoria, i fer un enregistrament amb so professional. La pianista serà Alicia de Larrocha: una coneguda comuna les posa en contacte. L’enregistrament no es conserva, però l’amistat que neix llavors durarà tota la vida.

Àmbit 2. El camerino

El camerino és l’espai on conviuen la persona i l’artista: on l’Alicia i la Victoria deixen la roba de carrer per vestir-se de concert, o posar-se la disfressa del personatge que toca interpretar; on passen els últims moments de nervis; on fan un darrer cop d’ull a la partitura. Però també és on reben els regals, les targetes i, fins i tot, les visites dels admiradors que les volen conèixer. Victoria de los Ángeles, a més, hi feia mitja i escrivia les cartes i els seus diaris personals.

Àmbit 3. Ginebra, 1947

Les dues amigues es retroben a Suïssa, per participar en el concurs musical més important del món en aquell moment. Som l’any 1947, tenen 24 anys i tot just surten d’una guerra i una postguerra que han marcat la vida de la seva ciutat i el seu país. Amb prou feines havien sortit d’Espanya fins aleshores, i de sobte es troben en un país estrany, on tothom les mira amb aires de superioritat.

Àmbit 4. Espai d’assaig

La dedicació a la música exigeix moltes hores d’assaig en solitud, estudiant partitures, provant digitacions, buscant la sonoritat desitjada, la respiració òptima… Alicia de Larrocha tapava amb flassades el seu instrument per no molestar, deia, els veïns. Li agradava estar envoltada de retrats dels seus mestres i col·legues de professió admirats. Quan tenia una obra ben estudiada, s’enregistrava per poder-se escoltar amb esperit crític i perfeccionar-la encara més. A estones, es relaxava cuidant les plantes de la terrassa.

Àmbit 5. Vida personal

Després de Ginebra, les carreres d’Alicia de Larrocha i de Victoria de los Ángeles prenen ritmes molt diferents. Així, mentre la pianista continua formant-se i fent concerts principalment a Espanya i a la resta d’Europa, a la soprano li plouen literalment ofertes de la majoria dels grans escenaris del planeta. En el vessant personal, la vida de totes dues també avança a ritmes dispars.

L’impacte de la maternitat sobre les carreres respectives és molt diferent, tot i que l’enyorança dels fills és un denominador comú en totes dues.

ÀMBIT 6. Els viatges

Entre concert i concert, un viatge. Trens, avions, carreteres i, fins i tot, alguns vaixells. Les llistes en què els mànagers detallaven l’itinerari de les gires són eloqüents: hi havia moltes hores de desplaçaments. Unes estones en què les artistes no assagen ni actuen, però en les quals tampoc no poden descansar del tot. Els transports són, també, un espai d’enyorança: hores mortes lluny de casa, en què es troba a faltar més que mai la família de Barcelona. En els viatges llargs amb avió, Alicia de Larrocha ho aprofitava per repassar partitures i memoritzar-les. Victoria de los Ángeles, que va passar dies sencers en trens, escrivia diaris i cartes, feia mitja, estudiava, llegia poesia o simplement mirava de descansar.

Àmbit 7. Llums

Va caldre esperar a la dècada del 1970 per escoltar-les actuar juntes en públic. La primera vegada va ser al Hunter College de Nova York, el novembre del 1971. Ho tornarien a fer poques vegades més, si bé molt celebrades: el 1976 al Palau de la Música Catalana, el 1979 a Ann Arbor, Nova York i Washington, el 1985 a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, el 1986 novament a Nova York, i per darrer cop a l’Auditori Nacional de Madrid el 1993.

Àmbit 8. Estudi de gravació

La relació de les intèrprets amb els enregistraments és complexa. No els agrada fer-ne, però entenen que és una part de la seva feina. Veuen els discos com la fotografia d’un moment amb el qual no s’identificaran així que passi una mica de temps.

Però l’estudi, a més, és l’espai on s’han d’adreçar al públic sense veure’l, on regnen la solitud i el silenci. Potser és el lloc on l’artista es troba més sola?

Àmbit 9. Ombres

El 1998, Alicia de Larrocha impulsa un recital per recaptar fons per a Victoria de los Ángeles, que passa un moment econòmic delicat i ha perdut el seu primogènit. L’acte té lloc al desembre, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, i hi participen Joaquín Achúcarro, Lucero Tena, Teresa Berganza i la mateixa Alicia, i Xavier Montsalvatge escriu el seu Homenatge a Victoria de los Ángeles, una glossa d’El cant dels ocells per a piano a quatre mans. Victoria de los Ángeles no hi assisteix: està sumida en la depressió.

Malgrat tot, l’amistat que va començar en un estudi de ràdio als anys quaranta del segle xx perdura amb l’arribada del nou mil·lenni. El setembre del 2000 graven juntes algunes cançons de Toldrà, amb l’objectiu d’enregistrar-ne tota la integral. Totes dues saben que és poc probable que acabin aquest projecte, però fan veure que sí. Simplement volen fer música juntes un cop més. Es diu que la darrera cançó que van enregistrar va ser, precisament, la que s’anomena «Cançó de comiat». Aquest serà l’últim enregistrament de Victoria de los Ángeles.

L’any 2005, la soprano ens deixa. La pianista li sobreviurà fins al 2009.

Àmbit 10. El llegat

Els noms d’Alicia de Larrocha i Victoria de los Ángeles encara són ben presents entre les persones que estimen el piano i que estimen el cant, i especialment entre les generacions actuals de músics, que troben en aquestes dones una font d’inspiració.

La seva actitud humil, la seva amistat i el seu talent sense fronteres les han convertit en les preferides del públic durant dècades. Avui, el seu llegat perdura i es manté viu gràcies, en bona part, a la tasca de l’Arxiu Alicia de Larrocha. L’Acadèmia Marshall, fundada per Enric Granados i que Alicia de Larrocha va dirigir, continua formant músics i n’han sortit alguns intèrprets de primer nivell.

El Festival de Lied Victoria de los Ángeles (LIFE Victoria Barcelona) aplega cada any a Barcelona els millors intèrprets de lied i, a més, actua com a plataforma per donar a conèixer el talent local. D’altra banda, organitza classes magistrals i col·labora amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i beca alguns dels seus estudiants perquè puguin completar la formació en condicions òptimes.

Aquesta és, en definitiva, la història de la soprano Victoria de los Ángeles i de la pianista Alicia de Larrocha, reconegudes arreu del món entre les millors intèrprets del segle xx; però també és la història de dues amigues, Alicia i Victoria, que van defensar la seva vàlua en uns temps adversos.

La mostra, que vol ser, també, un homenatge, es podrà veure a la sala 3 fins al 7 de gener de 2024. L’entrada és lliure i gratuïta.